top of page

Poemes. Metàfores gràfiques

Aquesta sèrie esdevé en continuïtat i relació amb la sèrie "Poemes" de la pestanya "Dibuix", a la qual s'han d'afegir els elements plàstics adients, com l'efecte color en els seus medis materials, les textures i fins i tot detalls compositius mitjançant el collage.

Els seus significants s'han treballat amb l'impromptu expressiu del gest (tècnica adoptada en aquestes obres) tot i deixant fluir en una immediatesa irreversible tant el producte de l'atzar com les filtracions imaginals probablement dipòsits ja integrats en l'expressivitat personal, acceptant, no obstant, la seva dependència d'una font comuna i "universal", la qual, per la seva banda, vol ser referència i nexe per a qualsevol acte de percepció aliena.

I en aquest mateix sentit, fem menció a l'ús d'elements geomètrics com mesuradors espacials i racionalitzacions gràfiques ja absorbides per cervell expressiu i fetes servir com sèries de fonaments gràfics talment vinculats a principis de transcripció "emocional".

Sèrie Ideogrames. Confluències música-text-pintura.

Si bé l'ideograma es configura a partir d'una idea fundacional que es vol transcriure com a imatge, aquests Ideogrames aspiren a ser independents existint com a recerca d'un "corpus" expressiu, doncs allí on no resideix un concepte anterior, la ment racional es paralitza (en no trobar una referència segons alguna lògica prèvia).

Aquest, és el moment d'aquests Ideogrames, nascuts d'un fet experimental i creatiu com a forma desproveïda d'ordre establert i per tant, lliure, el qual fonament existencial s'origina mitjançant adherències "emocionals germinals" (protollenguatges no racionals) que es manifesten en cada espectador de forma profunda, intuïtiva i exclusivament personal.

És sota aquesta vinculació emocional que es produeix la seva percepció, per la qual cosa es proposa una síntesi d'elements d'elevada relació subjectiva, com ara aquí, la música, l'espontaneïtat del gest amb la seva vinculació espacial al buit i els valors gràfics i plàstics propis de les arts visuals.

Si apareixen trets racionalitzadors, aquests són complementaris, acomplint una funció de contrast necessari i posant així més en èmfasi els contraris que  es volen mostrar.

Contexts. Construccions ideogramàtiques.

A partir de l'establiment ideogramàtic de la sèrie anterior i entenent el signe com a inici de comunicació, es reivindica aquí com a partícula amb un poder de cosntrucció essent capaç de "re-presentar", en tant es manifesta en cooperació amb altres signes, tot i quan és proposat en un context intencional.

El repte que es vol afrontar està referit a la capacitat de transmissió des de la més immediata referència (els quatre elements, per exemple) fins a "concepcions" o "abstraccions" -enteses com "afairesis"- de complexitat emocional, que alhora es fan comprensibles i alhora signifiquen però, sense codic establert i cap a una transferència de sensors purament mentals sense consumir realitat objectual.

Collage.

El collage promociona el joc potser millor que d'altres tècniques. En prescindir d'algunes de les "ortodoxies" de la formació artística, es permet acceptar la construcció sense habilitats d'ofici per a la representació com una manera certa d'enfrontar-se al problema de la realitat però, amb la mateixa realitat. És un repte que no pot deixar d'inquietar.

Ell mateix és realitat, al marge inclòs de les seves referències perceptives, doncs poseeix una capacitat particular per a apropiar-se de l'objecte representat (concret i inconcret) i fins i tot, els seus sentits.

Aquí el collage, permet jugar amb aquest paradigma facilitant una independència, primer, vinculada a l'espai, després a la matèria (bidimensional) com a realitat, tot i poseint una capacitat de representació poètica mitjançant referències de gran valor metafòric.

És extraordinari doncs, el vincle que facilita aquesta tècnica i que mostra entre la matèria verge, descontextualizada, i un cert lirisme associat

Aquarel·les i aiguades.

Des d'un punt de vista procedimental i expressiu, l'aquarel·la és la tècnica pictòrica més inmediata, veraç i fresca de quantes existeixen, raó per la qual és la primera que s'ofereix als nens per ajustar-s'hi a les seves espontaneïtats creatives, encara en estat verge.

Més tard, aquesta facilitat es torna enganyosa quan interposem un control visual de representació mimètica, doncs tot el que abans era atzar expressiu, es torna en dificultat de control de la matèria aquosa, handicap aquest, supeditat a certes habilitats pròpies del dibuix.

Malgrat però, l'aquarel·la sempre conserva quelcom del seu caràcter indòmit i es conforma com la tècnica "per se" que millor sabe equilibrar l'impuls creatiu espontani amb una part de control visual referencial, mitjançant el contrapunt objectiu com a manera de resaltar el subjectiu.

Mural.

 

L'obra mural, per la seva "oficiositat", les seves dimensions i la particular interacció amb l'espai, es considera una obra de fonaments o de tesi, molt lluny, si cap, del seu risc decoratiu, tant comú.

És per això que el plantejament espacial (gestió del buit) vol cobrar ací, un valor important.

Conceptualment, l'art és viu a l'instant que es produeix, com a fenomen de transformació; la tensió entre resistència material-física i impuls generador, desenvoca en una explosió de forces, de les quals ha de romandre un rastre a l'objecte artístic.

Vol dir, l'art és acció i l'acció intervé en la vida transformant vida. Ja sigui una "performance" p.e., o una obra material (tot i que l'execució mural des d'aquest punt de vista, és una veritable performance). Per això el mural, tal com es vol plantejar, ha de deixar una empremta vital, un rastre, de què alguna cosa va passar, algún fenomen que, en ser, va esdevenir una altre cosa o avança cap a la seva recerca. És transformació.

El discurs però, és contextual i vol manifestar-se establint una comunió entre l'objecte i el llenguatge, doncs aquest és el primer vincle que trobem entre la matèria i la concepció de l'obra, per la qual cosa el llenguatge es transforma en plàstica i les formes volen apropar-se al llenguatge des d'un punt de vista gràfic.

Conceptual-Minimal.

Com a qualsevol fet expressiu humà, l'art mostra uan decidida tensió envers l'economia de la forma.

Donada la complexitat amb que es mostra la realitat, la mateixa selecció estètica es decanta del natural cap a la reducció com a manera d'evitar dispersions, confusions i indecisions interpretatives.

Al minimal art, com se sap, s'elimina l'ornament i tot l'accesori que es pugui infiltrar en el sentit esencial i univoc de l'obra d'art, la qual cosa es concreta a partir d'una precisa lectura d'orígen i motivació.

Així, les referències "constructives" no presents visualment, resten expresses de forma oculta sota la pàtina del llenguatge, on aquest assoleix, no una funció descriptiva, sinó més aviat referencial o alusiva, és a dir, conceptual.

Vull declarar que a la meva obra, el llenguatge i la seva aplicació, és un element fundacional i omnipresent, de vegades mitjançant el seu concurs gràfic, visual o, com als casos exposats, sota una idea o concepte, el qual justifica en el seu sentit, el fons i la forma. Cal assenyalar també, la pressència expressiva de la matèria i sovint, una intencionada ironia.

Brut.

Alguna possible definició, adjudica l'art brut als esperits primitius i al·lienats com a éssers desheretats els quals no comparteixen valors d'ordre i cultura comuns i funcionals.

L'art, però i a més, contempla una veritable vessant política i social, tal com ha mostrat al llarg de la seva història, i en concret l'art brut, en estat pur, ve a parlar-nos d'essències expressives, d'espontaneïtat i d'emocionalitats en estat verge, sense haver passat pel filtre de la ment racional alhora que a implicar-nos en una decidida rebel·lia ante qualsevol ordre sistèmic, acadèmic i classificador.

Es manifesta així com una forma d'introspecció i indagació en el buit de l'ésser, plenament lliure de lligams, que obeeix a un impuls natural, entenent a partir d'ací un resultat plàstic com a producte d'una acció on la improvisatció es fon amb el creatiu, generant formes i expressions que puguin encaixar amb l'atzar a més d'obeir un soterrat però exprès motor rebel en certa forma, destructiu.

A les obres mostrades sota aquests principis es pretenen diferents nexes originaris tot i comptant amb fites significatives de la història de l'art, les quals s'entenen amb un potencial expressiu de caire brutal (entre d'altres perfectament discernibles vinculades a la matèria, ironies, etc.).

Fets pictòrics.
 
La pintura en si mateixa, sempre esdevé un medi de reflexió sobre la realitat, sigui del signe de representació que sigui: es pinta per a pensar el món, com a forma de qüestionar el paper de l'humà i la vida, especulant, des de cada visió personal, amb el rol de conviccions que assumim pel fet d`ésser vius i participar del col·lectiu. 
La realitat, aquesta noció básica i relacional tant confusa i ambigua, adopta aquí una multiplicitat de formes que defineixen però, també alteren i qüestionen - fent-se preguntes -, qualsevol aspecte de la nostra experiència vital; així, tan real és un paisatge, les peces d'una natura morta, una figura humana o qualsevol emoció personal a partir de vivències i experiències, sempre com a forma d'indagació i auto-coneixement. Tant real, hem afermat, és una configuració visual, com les seves percepcions o com l'impacte de la vida en les emocions, les creences o les múltiples capacitats per a crear conceptes i elaborar abstraccions que els humans hem desenvolupat al llarg de la nostra evolució.
A l'art, li "senta" molt malament, el fet de deixar sense expressió qualsevol possible fenomen relacionat amb l'ésser. De fet, la seva història és una recerca permanent respecte de "tota" l'existència.
bottom of page