Sèrie Efímera-perenne.(Algunes imatges es mostren en diferents punts de vista)

Una de les recerques més atraients de les arts visuals en la seva confluència  amb altres formes d'expressió, com ara la música o la mateixa poesia, és sens dubte, la manifestació formal del temps. 

En aquest sentit, la força de l'instant, continguda i potencial, estableix una relació unívoca  amb l'espai, el qual, a la seva vegada, presta l'ànima immaterial a l'expressió del buit mitjançant els bucles de la llum. Això però, es fa possible encara que suporti un conflicte, amb el concurs de la matèria, exactament un contrari de caire físic com a suport necessari per a que la fenomenologia perceptiva s'activi des d'una atenció enfocada.

En la immediatesa de l'acció motora, causa del desplegament creacional, l'acte ràpid i efímer, fent servir materials maleables i dòcils, s'intenta atrapar i fixar quelcom d'aquesta posada en evidència comuna de llum-buit-matèria i temps, configurada en l'acció espontània, ja esdevinguda, quasi a la manera d'un haikú fet construcció.

I'm busy working on my blog posts. Watch this space!

Please reload

Sèrie Plecs de llum. (Algunes imatges es mostren en diferents punts de vista).

Els mateixos principis inspiradors plantejats a la sèrie Efímera-perenne, permeten un joc indefinit d'assajos i recerques, des de la seva concepció fundacional com a poètica de l'espai i expressió confrontada entre la solidesa -opacitat de la matèria i la lleugeresa -trasnsparència de la llum, que ens obre unes possibilitats il·limitades al voltant de la síntesi "buit" com a concrecció lírica i espiritual, alhora que directriu i orientació sota les que es volen moure i desenvolupar les obres mostrades, sempre però, en una aproximació a la simplicitat, la immediatesa de la improvisació i un cert sentit del minimalisme sintètic, no sense oblidar la recerca de connexions amb altres àrees o branques de la creació artística com en els casos que mencionem tot i sumant explícites referències a una arquitectura primària i orgànica.

Sèrie Màscares.

La màscara té la capacitat original de la representació.

Posseeix una doble vessant d'expressió funcional a partir d'un únic objecte. D'una banda descriu aspectes formals de configuració i identificació i d'una altre banda vol mostrar el contrari, és a dir, vol amagar aquests mateixos referents descriptius mostrant, en el mateix joc de representació i de forma metafòrica, d'altres expressions pròpies o adherides.

Primer doncs, vol presentar com un fet natural i expressiu i després vol amagar, com a sistema de suport per a fer visible la part oculta, caracterològica i fins i tot fisiognomònica, aquelles manifestacions que defineixen a partir del que no es mostra de manera externa i directa.

Així, la màscara opera com a medi de transformació o per a la transformació.

I des d'aquesta pàgina volem tornar insistentment sobre la concepció de transformació "sine quanon", fundacional de tota obra d'art.

Sèrie hilozoisme: Fusta

La idea de la filosofia hilozoista ja implícita en Aristòtil i fonamentada en la creença  de què la matèria és el germen  o llavor de l'obra d'art, constitueix un principi inspirador dels assajos practicats en aquestes sèries.

En ells, es parteix de què el veritable art ja no pot seguir els mètodes d'una simple imitació formal sinó que més aviat s'ha de fonamentar en el descobriment expressiu que viu en la pròpia matèria com a inductora de l'espiritual sensible, tot mitjançant l'alliberament de la seva energia potencial, la qual va estar proveïda per la mateixa naturalesa.

Així, d'acord amb Schopenhauer, l'artista  és el mediador  intèrpret que partint de la matèria arriba a formulacions espirituals, a l'igual que pensa Gaston Bachelard quan concedeix a la matèria un valor poètic primigeni  el qual l'artista desvetlla per mitjà d'una energia recíproca que es desenvolupa amb l'eina de allò que diem imaginació.

 

Sèrie hilozoisme: pedra

A l'igual que la sèrie anterior inspirada en la idea hilozoista, aquesta sèrie segueix el seu guió, encara que afegint un factor temporal i poètic, el qual considera la pedra proveïda d'un principi generatiu d'energia, més lent, llarg i antic, amb una previsió d'estabilitat futura més unitària i compacta que la generada per la fusta. Podríem afegir doncs, que poèticament l'energia disponible de la fusta és més dúctil i mal·leable (en termes Bachelians) i l'energia pètria és més dura, consistent i definida, indefinidament... essent portadora d'una memòria ancestral que no coneix el factor temps a la manera dels sistemes humans.

Sèrie hilozoisme: Alter vita

La permanència vital de la matèria en la seva capacitat energètica, supera i excedeix el nivell d'ús que li poden atorgar els humans, mostrant un rellevant poder per a la transformació, quasi indefinit, quan entra en correspondència  amb l'energia imaginativa de l'artista.

Més enllà del "res es crea ni es destrueix...", és ben possible que aquest comportament material sigui el venerable principi vital que presideix poèticament la mateixa vida humana. Potser quan el cercle es tanca sobre si mateix i una nova vida aflora i s'obre camí. 

Magritte

Pedra blava, gesso i policarbonat policromats