Sèrie Efímera-perenne.(Algunes imatges es mostren en diferents punts de vista)
Una de les recerques més atraients de les arts visuals en la seva confluència amb altres formes d'expressió, com ara la música o la mateixa poesia, és sens dubte, la manifestació formal del temps.
En aquest sentit, la força de l'instant, continguda i potencial, estableix una relació unívoca amb l'espai, el qual, a la seva vegada, presta l'ànima immaterial a l'expressió del buit mitjançant els bucles de la llum. Això però, es fa possible encara que suporti un conflicte, amb el concurs de la matèria, exactament un contrari de caire físic com a suport necessari per a que la fenomenologia perceptiva s'activi des d'una atenció enfocada.
En la immediatesa de l'acció motora, causa del desplegament creacional, l'acte ràpid i efímer, fent servir materials maleables i dòcils, s'intenta atrapar i fixar quelcom d'aquesta posada en evidència comuna de llum-buit-matèria i temps, configurada en l'acció espontània, ja esdevinguda, quasi a la manera d'un haikú fet construcció.
I'm busy working on my blog posts. Watch this space!
Sèrie Plecs de llum. (Algunes imatges es mostren en diferents punts de vista).
Els mateixos principis inspiradors plantejats a la sèrie Efímera-perenne, permeten un joc indefinit d'assajos i recerques, des de la seva concepció fundacional com a poètica de l'espai i expressió confrontada entre la solidesa -opacitat de la matèria i la lleugeresa -trasnsparència de la llum, que ens obre unes possibilitats il·limitades al voltant de la síntesi "buit" com a concrecció lírica i espiritual, alhora que directriu i orientació sota les que es volen moure i desenvolupar les obres mostrades, sempre però, en una aproximació a la simplicitat, la immediatesa de la improvisació i un cert sentit del minimalisme sintètic, no sense oblidar la recerca de connexions amb altres àrees o branques de la creació artística com en els casos que mencionem tot i sumant explícites referències a una arquitectura primària i orgànica.
Sèrie Màscares.
La màscara té la capacitat original de la representació.
Posseeix una doble vessant d'expressió funcional a partir d'un únic objecte. D'una banda descriu aspectes formals de configuració i identificació i d'una altre banda vol mostrar el contrari, és a dir, vol amagar aquests mateixos referents descriptius mostrant, en el mateix joc de representació i de forma metafòrica, d'altres expressions pròpies o adherides.
Primer doncs, vol presentar com un fet natural i expressiu i després vol amagar, com a sistema de suport per a fer visible la part oculta, caracterològica i fins i tot fisiognomònica, aquelles manifestacions que defineixen a partir del que no es mostra de manera externa i directa.
Així, la màscara opera com a medi de transformació o per a la transformació.
I des d'aquesta pàgina volem tornar insistentment sobre la concepció de transformació "sine quanon", fundacional de tota obra d'art.